dijous, 3 de novembre del 2016

Tots tenim un pare i una mare


La genealogia no és una ciència dedicada només —com om pensava fins fa poc— a les famílies o llinatges de la reialesa o de la noblesa si no que, afecta a tots els ésser humans, perquè tots tenim un pare i una mare , quatre avis, vuit besavis... i és força interessant i apassionant recuperar-los de l’oblit i, en certa manera, fer-los reviure. És un tribut que els devem perquè per ells som.
La genealogia és un bé comú i gratuït que no s’ha de confondre  amb l’heràldica,  que va sobre l’estudi dels orígens del cognom, escuts d’armes de famílies  nobles i reials i que sempre ens la venen en el mateix paquet.
Sempre s’ha considerat de bon to saber els noms dels nostres avantpassats, i de quantes més generacions millor. L’interès per la genealogia s’ha donat en tots els pobles del món,  la trobem a l’Índia, a Egipte, als pobles babilonis i altres, que en tauletes d’argila escrivien llistes dels reis d’aquests països i en un ordre cronològic. Inclús Lluc 1,1-24,53en també ens parla de la genealogia de Jesús.
Oscar Wilde, a —La importància d’ésser fidel—, ens diu com s’estranyava lady Bracknell perquè el senyor Worthing no sabia el nom dels seus pares i deia que oblidar el nom d’un dels pares podia ésser considerat una desgràcia, però oblidar els de tots dos era una absolut despropòsit i una gran desconsideració. 
Tampoc ara no voldria fer entrar a ningú en preocupació si no sap més enllà dels noms dels seus avis! Més aviat em refereixo a que,  en un mon tant canviant com l’actual, amb totes les seves coses bones que ens ofereix, sobretot les tecnològiques; no ens podem perdre en l’enlluernament d’una modernitat com si el passat ja no fos important. Ja sé que és una mica agosarat el què diré ara,  però penso que nosaltres som vasos basculants dels nostres avantpassats que ens marquen d’on venim i qui som i nosaltres només podem —si més no ho intentem— saber a on anem.
Thomas Fuller, en el seu llibre escrit a l’any 1662, Els notables d’Anglaterra, diu: “No puc per menys que condemnar la desconsideració, per no dir la ingratitud, d’aquells que no tenen idea del lloc on van néixer llurs pares i avis”, i proposava que es multés els hereus que ho desconeixien J
El respecte als nostres passats  també t’ajuda a saber respectar no només els nostres orígens sino els dels nostres veïns, dels immigrants, dels sense sostre, etc.  No podem oblidar que també ells tenen una  genealogia, tots tenen  dos pares, quatre avis, vuit besavis..., igual que nosaltres.   
La nostra actitud de respecte els nostres avantpassats crearà,  sens dubte, doctrina en els nostres fills i,  en la manera de recordar-nos a  nosaltres el dia que ens escriguin en temps passat.
Imma Nadal


dimarts, 25 d’octubre del 2016

EL PREGÓ DEL DOMUND de la Pilar Rohola


http://www.avantguarda.cat/ca/calaix_de_textos/l%E2%80%99osservatore_vatic%C3%A0_publica_la_revoluci%C3%B3_cristiana_de_rahola

L’Osservatore vaticà publica la revolució cristiana de Rahola
El pregó del Domund pronunciat per Pilar Rahola a la basílica de la Sagrada Família és publicat per l’Osservatore Romano, diari polític religiós del Vaticà. “La pàtria del cor” és el títol del pregó. L’amplia crònica del diari vaticà és titula “La rivoluzione cristiana”. Segueix a continuació el pregó de la periodista i escriptora catalana.
               “No puc començar aquest pregó sense compartir els sentiments que, en aquest precís moment, em tenen el cor en un puny. Sóc a la Sagrada Família, allà on, com deia el poeta Joan Maragall, s'hi congria un món nou, el món de la pau. I sóc aquí perquè he rebut l'immerescut honor de ser la pregonera d'un grandiós acte d'amor que, en nom de Déu, ens permet creure en l'esser humà. Si em disculpen la sinceritat, poques vegades m'he sentit tan apel·lada per la responsabilitat i, alhora, tan emocionada per la confiança.
               LA NO CREIENT MÉS CREIENT
               No sóc creient, per bé que algun bon amic em diu que sóc la no creient més creient que coneix. Però he de ser sincera, perquè, tot i que em commou l'espiritualitat que percebo en un lloc sant com aquest, i admiro profundament l'elevada transcendència que batega al cor dels creients, Déu em resulta un concepte fugisser i esquívol. Tanmateix, aquesta dificultat per entendre la divinitat no m'impedeix veure a Déu en cada acte solidari, en cada gest d'entrega i estima al proïsme que fan tants creients, precisament perquè creuen. ¡Quina idea lluminosa, quin ideal tan elevat sacseja la vida de milers de persones que un dia decideixen sortir de casa seva, travessar fronteres i horitzons i aterrar als indrets més abandonats del món, en aquells forats negres del planeta que no surten ni als mapes! Quina revolta interior han de viure, quina grandesa d'ànima han de tenir, dones i homes de fe, l'amor a Déu dels quals els porta a entregar la vida al servei de la humanitat. No imagino cap revolució més pacífica, ni cap més fita més grandiosa.
               EVANGELITZACIÓ I SOLIDARITAT
               Vivim temps convulsos que ens han deixat malmesos en les creences, orfes d'ideologies i perduts en laberints de dubtes i pors. Som una humanitat fràgil i espantada que camina en la boira, gairebé sempre sense brúixola. En aquest moment de desconcert, amenaçats per ideologies totalitàries, afanys desaforats de consum i per buidatge de valors, el capteniment d'aquests creients que entenen Déu com una inspiració d'amor i d'entrega, és un far de llum, certament, en la tenebra.
Parlo d'ells, dels missioners, i aquest mot tan antic com la pròpia fe cristiana, no endebades els cristians van començar a sortir de la seva terra, per anar a la terra de tots, des dels principis dels temps, aquest mot, deia, ha estat embrutit manta vegades, arrossegat pel fang del menyspreu. És cert que els missioners tenen un doble desig, una doble missió: són portadors de la paraula cristiana i, alhora, servidors de les necessitats humanes. És a dir, ajuden i evangelitzen, i poso l'accent en aquest darrer verb, perquè és el que ha patit els atacs més furibunds, sobretot per part de les ideologies que se senten incòmodes amb la solidaritat, quan es fa en nom de Crist. D'aquesta incomoditat atàvica, en neix el menyspreu de molts.
               EL MISSATGE DE JESÚS ES BO PER A LA HUMANITAT
               No cal dir que és evident que les crítiques històriques a determinades pràctiques en nom de l'evangelització, són pertinents i necessàries. Estic convençuda, tot llegint el Nou Testament, que el mateix Jesús les rebutjaria. Però no estem a l'Edat Mitjana, ni segles enllà, quan, en nom del Déu cristià, es van perpetrar accions ben poc cristianes. Desgraciadament, el nom de tots els déus s'usa endebades per fer el mal, i aquest fet tan humà, té molt poc a veure amb la idea transcendent de la divinitat. Però alhora cal posar en valor l'entrega de milers i milers de cristians, al llarg dels segles, que han fet un treball d'evangelització, convençuts que trametre els valors fraternals, d'humilitat, l'entrega, la pau, el diàleg, trametre, doncs, els valors del missatge de Jesús, era bo per a la humanitat. Si és pertinent fer proselitisme polític, quan, qui ho fa, creu que defensa una ideologia que millorarà el món, ¿per què no ha de ser pertinent portar la paraula d'un déu lluminós i bondadós, que també aspira a millorar el món? Per què, em pregunto, i és una pregunta retòrica, fer propaganda ideològica és correcte, i evangelitzar no ho és? És a dir, per què anar a ajudar al proïsme és correcte, quan es fa en nom d'un ideal terrenal, i no ho és, quan es fa en nom d'un ideal espiritual? I em permeto la gosadia de respondre: perquè els qui ho rebutgen, ho fan també per motius ideològics, i no per posicions ètiques.
               Ho vull dir, doncs, des de la meva condició de no creient: la missió d'evangelitzar és, també, una missió de servei a l'ésser humà, sia quina sia la seva condició, identitat, cultura, idioma…, perquè els valors cristians són valors universals que entronquen directament amb els drets humans. No cal dir que em refereixo a la paraula de Déu com a font de bondat i de pau, i no a l'ús de déu com a idea de poder i d'imposició. Però, amb aquesta salvetat pertinent, el missatge cristià, especialment en un temps de manca de valors sòlids i transcendents, és una poderosa eina, transgressora i revolucionària, la revolució del qual no vol matar ningú, sinó salvar a tothom.
               ELS DEU MANAMENTS EN LA CIVILITZACIÓ MODERNA
               Permetin-me que ho expliciti d'una manera gràfica: si la humanitat es reduís a una illa amb un centenar de persones, sense cap llibre, ni cap escola, ni cap coneixement, però s'hagués salvat el text dels Deu Manaments, podríem tornar a alçar la civilització moderna. Tot està allà, estimaràs al proïsme com a tu mateix, no robaràs, no mataràs, no parlaràs en fals…, la sortida de la jungla, l'ideal de la convivència! De fet, si em disculpen la facècia, només caldria que els polítics apliquessin les lleis del catecisme, perquè no hi hagués corrupció, ni falsedat, ni manca d'escrúpols. El catecisme, sens dubte, és el programa polític més sòlid i fiable que podem imaginar.
               I de la idea menystinguda, criticada i tan sovint rebutjada de l'evangelització, a un altre concepte igualment demonitzat: el concepte de la caritat. Quantes persones de bé que se senten implicades amb la idea progressista de la solidaritat, i en lloen les bondats indiscutibles que la motiven, no suporten, en canvi, el concepte de la caritat cristiana. I uso el terme amb totes les seves lletres: caritat cristiana, conscient de com empipa aital motivació en determinats ambients ideològics. Tanmateix, aquesta idea que personalment trobo lluminosa, però que altres consideren paternalista i fins i tot prepotent, ha estat el sentiment que ha motivat a milions de cristians, al llarg dels segles, a servir als altres. I quan parlem dels altres, parlem de servir als desarrelats, als oblidats, als perduts, als marginats, als malalts, als invisibles. Qui som nosaltres, gent acomodada en la nostra feliç ètica laica, per posar en qüestió la moral religiosa que tant de bé ha fet a la humanitat! La caritat cristiana ha estat el sentiment pioner que ha sacsejat la consciència de molts creients, decidits a entregar la vida pròpia, per millorar la vida de tots.
               MOTIVATS PER LA FE I CAIGUTS EN EL SERVEI A LA HUMANITAT
               I no em refereixo només als missioners actuals, als més de cinc cents catalans, o als gairebé tretze mil de tot l'estat, repartits arreu del món, allà on cal l'ajuda més extrema, sinó també a aquells llunyans cristians que, en l'amor a la seva fe, van protagonitzar gestes heroiques. Què podem dir, per exemple, dels mercedaris que es bescanviaven per persones que estaven preses en terres musulmanes, com a acte sublim de sacrifici propi, en favor dels altres? El mateix ideal espiritual que motivava Sant Serapió a anar fins al Magrib, entrar en la presó d'un sultà i alliberar a un desconegut, convençut que aquell acte d'amor era un tribut a Déu, és el mateix que va motivar la Isabel Solà i Matas, una jove infermera catalana, ingressada a la Congregació de Jesús Maria, a estar divuit anys a Guinea i vuit a Haití, fins que fou assassinada. Durant tots aquests anys d'entrega, va deixar la seva estela de bondat i servei, i gràcies a ella, per exemple, existeix ara el Projecte Haití, un centre d'atenció i rehabilitació de mutilats que fabrica pròtesis per als haitians que no tenen recursos. La coneixien com “la monja dels peus”, perquè, gràcies a ella molts haitians pobres havien tingut una segona oportunitat.
               Més de vuit-cents anys separaven un Sant Serapió, d'una Isabel Solà, i en mil anys, el mateix alt ideal de servei i entrega els motivava, impel·lits per la creença en un Déu d'amor.
               I com la Isabel, tants d'altres missioners, monges, capellans i seglars, morts en qualsevol racó del món, assassinats, abatuts per virus terribles, caiguts en les guerres de la foscor. Com no recordar al germà Manuel García Viejo, membre de l'Orde de Sant Joan de Déu, i que després de 52 anys dedicats a la medecina a l'Àfrica, es va infectar d'èbola a Sierra Leone i va morir. O al seu company d'orde Miguel Pajares, que des dels dotze anys dedicava la seva vida als més pobres i que regentava un hospital a una de les zones de Libèria més castigades pel virus. Tots ells caiguts en el servei a la humanitat, motivats per la seva fe religiosa i per la bondat de la seva ànima. La Isabel, en Manuel, en Miguel són la metàfora del que significa l'ideal del missioner: el d'estimar sense condicions, ni concessions. Si Déu és el responsable de tal entrega completa, de tal sentiment poderós que travessa muntanyes, identitats, idiomes, cultures, religions i fronteres, per aterrar en el cor mateix de l'ésser humà, si Déu motiva tal viatge extraordinari, com no voler que sigui a prop nostre, fins i tot a prop d'aquells que no coneixem l'idioma per parlar-li.
               Deia la Isabel Solà, el 2011, en un vídeo blog per demanar ajuda per el seu centre de pròtesis: "Us preguntareu com puc seguir vivint a Haití, entre tanta pobresa i misèria, entre terratrèmols, huracans, inundacions i còlera. L'única cosa que podria dir és que Haití és ara l'únic lloc on puc estar i guarir el meu cor. Haití és casa meva, la meva família, el meu treball, el meu sofriment i la meva alegria, i el meu lloc de trobada amb Déu".
               MIL GRÀCIES PER CREURE EN UN DÉU DE LLUM
               No trobo paraules més intenses per descriure la força grandiosa de l'amor. He dit a l'inici d'aquest pregó que no sóc creient de Déu, i aquesta afirmació és tan sincera, com segurament trista. Estem tan sols davant la mort, els que no tenim Déu per companyia! Però sóc una creient fervent de tots aquests homes i dones que, gràcies a Déu, ens donen intenses lliçons de vida, apòstols infatigables de la creença en la humanitat. El Papa Francesc ha demanat, en el missatge per aquest DOMUND, que els cristians surtin de la seva terra i portin el seu missatge d'entrega, però no perquè els obliga una guerra, o la fam, o la pobresa o la dissort, com tantes víctimes hi ha al món, sinó perquè els motiva el sentit de servei i la fe transcendent. És un viatge cap al centre de la humanitat. Aquesta crida ens apel·la a tots, als creients, als agnòstics, als ateus, als que senten i als que dubten, als que creuen i als que neguen, o no saben, o voldrien i no poden. Les missions catòliques són una ingent força de vida, un immens exèrcit de soldats de la pau, que ens donen esperança a la humanitat, cada vegada que sembla perduda.

               Només puc dir gràcies per l'entrega, gràcies per l'ajuda, gràcies pel servei, gràcies, mil gràcies per creure en un Déu de llum, que ens il·lumina a tots.

divendres, 21 d’octubre del 2016

Evangelio del 23/Oct/2016
Homilia de José Antonio Pagola


LA POSTURA JUSTA
Segons Lluc, Jesús adreça la paràbola del fariseu i el publicà a alguns que presumeixen de ser justos davant Déu i menyspreen els altres. Els dos protagonistes que pugen al temple a pregar representen dues actituds religioses contraposades i irreconciliables. Però ¿quina és la postura justa i encertada davant Déu? Aquesta és la pregunta de fons.
El fariseu és un observant escrupolós de la llei i un practicant fidel de la seva religió. Se sent segur en el temple. Resa de peu dret i amb el cap ben alt. La seva pregària és la més bella: una pregària de lloança i acció de gràcies a Déu. Però no li dóna gràcies per la seva grandesa, la seva bondat o misericòrdia, sinó pel bo i gran que és ell mateix.
De seguida s’observa alguna cosa falsa en aquesta oració. Més que pregar, aquest home es contempla a si mateix. S’explica la seva pròpia història plena de mèrits. Necessita sentir-se en regla davant Déu i exhibir-se com a superior als altres.
Aquest home no sap el que és pregar. No reconeix la grandesa misteriosa de Déu ni confessa la seva pròpia petitesa. Cercar Déu per enumerar davant seu les nostres bones obres i menysprear els altres és d’imbècils. Darrere la seva aparent pietat s’amaga una oració «atea». Aquest home no necessita Déu. No li demana res. Es basta a si mateix.
L’oració del publicà és molt diferent. Sap que la seva presència al temple és mal vista per tothom. El seu ofici de recaptador és odiat i menyspreat. No s’excusa. Reconeix que és pecador. Els seus cops de pit i les poques paraules que xiuxiueja ho diuen tot: «Déu meu, sigues-me propici, que sóc un pecador».
Aquest home sap que no pot vanagloriar-se. No té res a oferir a Déu, però sí molt de rebre d’ell: el seu perdó i la seva misericòrdia. En la seva oració hi ha autenticitat. Aquest home és pecador, però està en el camí de la veritat.
El fariseu no s’ha trobat amb Déu. Aquest recaptador, per contra, troba de seguida la postura correcta davant d’ell: l’actitud de qui no té res i ho necessita tot. No s’atura ni tan sols a confessar amb detall les seves culpes. Es reconeix pecador. D’aquesta consciència brolla la seva pregària: «Sigues-me propici, que sóc un pecador».
Els dos pugen al temple a pregar, però cada un porta en el seu cor la seva imatge de Déu i la seva manera de relacionar-s’hi. El fariseu segueix enredat en una religió legalista: per a ell l’important és estar en regla amb Déu i ser més observant que ningú. El recaptador, per contra, s’obre al Déu de l’Amor que predica Jesús: ha après a viure del perdó, sense vanagloriar-se de res i sense condemnar ningú.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

dijous, 8 de setembre del 2016

dimarts, 2 d’agost del 2016

NUESTRA DEMOCRACIA HOY EN ESPAÑA en la UE y en el Mundo.

José María Castillo, 02 de agosto de 2016 a las 07:27
                 - Nuestra democracia está poniendo en evidencia, ahora quizá más que nuca, sus contradicciones y su debilidad. No hay manera de poner de acuerdo a los líderes políticos para la formación de un nuevo gobierno. Y en estos casos - ya se sabe - se suele echar mano de la ambición de unos, de la incompetencia de otros o del fanatismo de muchos, para llegar a donde hemos llegado: a esta especie de callejón sin salida, que nos enfrenta a un futuro cada día más inseguro y más incierto.
Sería una ingenuidad ponerse aquí a ofrecer soluciones, en un asunto tan complicado y al que los muy expertos no le encuentran fácil solución. Por lo demás, de sobra sabemos que el "voluntarismo" o la "moralina" no sirven para mucho en estos casos. Resolver, "por puños" o por decisiones (casi heroicas) de "generosidad", situaciones en las que cada uno de los actores ve que el problema está causado por la ambición de poder o de protagonismo que tienen otros, es un asunto seguramente más difícil de resolver que todo cuanto podamos imaginar.
Por esto yo me pregunto, ¿No sería necesario ir más al fondo del problema, a las raíces de esta situación que estamos viviendo? Estamos soportando una de las dificultades típicas que provoca el sistema democrático. La democracia de la que nos sentimos satisfechos y orgullosos, como el sistema político más perfecto que, hasta ahora, han inventado los ciudadanos de este mundo. Y es verdad que la democracia es el sistema que, en principio al menos, mejor garantiza los derechos y libertades de los ciudadanos que pueden gozar de los beneficios que tal sistema suministra.
Pero lo que mucha gente no advierte es que los derechos y libertades de la democracia no llegan a todos los ciudadanos por igual. Y en esto - me parece a mí - está el nudo del problema. La democracia, como es sabido, la inventaron los griegos. Pero también sabemos que no todos los atenienses de la Antigua Grecia eran considerados ciudadanos de pleno derecho. O sea, ciudadanos demócratas. Ciudadanos, por tanto, con los mismos derechos y las mismas libertades. Ni las mujeres, ni los esclavos podían participar en la toma de decisiones. Y lo más terrible de este doloroso hecho es que, en su base fundamental y en su poder destructivo, es un hecho que sigue en pie. Con todos los cambios legales y camuflajes que sabemos y que hacen posible su pervivencia.

Pero la durísima realidad es que, en España, en Europa, en el Mundo, las desigualdades en derechos y libertades siguen adelante, haciendo así posible que sigan adelante también las democracias, con sus "Estados de Derecho" y de bienestar, que disfrutan satisfechos los que tienen la suerte (o la astucia) de ser los beneficiarios del sistema democrático.
No nos engañemos. Por más que a muchos les duela, el análisis marxista dio en el clavo al explicarnos que las democracias han existido porque han existido esclavos que las han hecho posibles. Una democracia sin productividad no se mantiene. Pero de sobra sabemos que la productividad se mantiene en la medida en que hay mano de obra barata. O sea, en la medida en que hay esclavitud. Por eso, para que haya productividad, tiene que haber "recortes", es decir, "esclavos" que se nos imponen desde Bruselas y de acuerdo con lo que interesa a quienes mandan "de facto" en la UE. Así, tenemos democracia, Estado de derecho, sociedad del bienestar. Todo eso, por supuesto, a base de tener y soportar una buena dosis de esclavos.
Al decir esto, no pretendo ni insinuar que tenemos que acabar con la democracia. Lo que tenemos que hacer es gestionar la democracia de menara que no sean necesarios los esclavos para mantenerla. Aquí y en esto es donde está la clave del problema. Y, por lo tanto, la clave también de la solución.
El papa Francisco ha dicho, en Polonia, que el caos de guerras, violencias e injusticias, que estamos viviendo y soportando, sólo tiene una solución: "la fraternidad". No sólo como criterio religioso o como proyecto moral. Esto, por supuesto. Pero, sobre todo, la fraternidad en su sentido y en su alcance total: la fraternidad como igualdad para todos y como libertad de todos.

El día que la fraternidad, entendida y gestionada así, se imponga - y en la medida en que se imponga así -, ese día empezaremos a ser verdaderamente demócratas. Y no nos veremos de nuevo metidos en callejones sin salida. Como lo que tenemos ahora mismo. En España, en la UE y en el Mundo.

dimecres, 6 d’abril del 2016

NOTA DELS BISBES DE CATALUNYA SOBRE L’ACOLLIDA ALS REFUGIATS



dimecres, 6 d’abril de 2016 


1. Els bisbes de Catalunya volem expressar la nostra solidaritat amb els milions de persones que han hagut de fugir de diferents països de lOrient  Mitjà, Àsia i Àfrica a conseqüència dels terribles conflictes armats i de les persecucions. També amb els milions de persones que arreu del món es veuen abocades a emigrar a causa de la pobresa

2.  En els seus desplaçaments, els refugiats i emigrants pateixen sovint situacions extremadament precàries, abusos per part d'organitzacions que trafiquen amb les persones i, de vegades, també rebuig social i tracte inadequat per part d'algunes autoritats. No podem oblidar que són milers, molts d’ells infants, els qui han perdut tràgicament la seva vida creuant la Mediterrània per arribar a Europa. Per tot això, els bisbes preguem Déu amb esperança, per tal que tots els emigrants i refugiats siguin protegits i tractats d'acord amb la dignitat que mereix tota persona.


3. Malauradament, ens dol profundament constatar que algunes polítiques desenvolupades pels governs d’Europa i l’actitud duna part de les poblacions europees no s’estan mostrant a lalçada de la seva obligació legal i moral de protegir  i  acollir  tots  els  refugiats,  la  qual  cosa  provoca  encara  majors sofriments.

4.  Amb tot, són de lloar i agrair els gestos i esforços de solidaritat de bona part de la ciutadania i d’organitzacions no governamentals que s’han multiplicat arreu. També a Catalunya hem vist que són moltes les persones i organitzacions que s’han mobilitzat en iniciatives de salvament, assistència humanitària i sensibilització social. Les institucions públiques i entitats socials s’han preparat per a lacollida i integració de refugiats al nostre país. Els bisbes donem suport i encoratgem totes aquestes accions. Les nostres dcesis, a través de Caritas i altres   entitats   catòliques,   han   ofert   des   del   primer   moment   diversos equipaments i recursos per a la acollida i, de fet, fa temps que atenen refugiats i ajuden a sensibilitzar l’opinió pública.


5.  Els cristians no ens hem de cansar dinsistir que els refugiats i els emigrants han de ser tractats com a germans, respectant sempre la seva dignitat humana. Hem de fer nostre el seu sofriment i superar la temptació de la indifencia. És el desig, tantes vegades expressat, de veure una Europa unida i cohesionada, compartint els valors democràtics que defineixen la seva identitat. El Papa Francesc ha mostrat reiteradament la seva preocupació per aquesta probletica, amb múltiples gestos i paraules de denúncia i de solidaritat



6.  Per tot això, els bisbes de Catalunya volem fer una crida a la societat catalana a continuar mobilitzant-se i a treballar en favor de lacollida i integració dels refugiats i també de tots aquells que, per raons econòmiques o altres dificultats,


arriben al nostre país amb el desig de poder emprendre una vida millor.
 I oferimde nou la xima col·laboració de l’Església per a fer-ho possible.


7.  Així mateix, convidem la ciutadania i les institucions a incidir sobre la Comunitat internacional per tal que es garanteixi lacollida i protecció de la vida i els drets humans de tots els emigrants i refugiats. És necessari i urgent que s’afrontin seriosament les causes d’aquesta dura realitat, posant fi als greus conflictes armats, a la inseguretat i la pobresa que provoquen la sortida de milions de persones dels seus països d’origen.


8. Finalment, ens volem adreçar a les comunitats cristianes, demanant que intensifiquin la pregària i els esforços concrets de solidaritat i hospitalitat davant de tots els immigrants i refugiats que arriben al nostre país. El papa Francesc, en aquest Any Sant de la Misericòrdia, ens convida a «desvetllar la nostra consciència, molts cops adormida davant el drama de la pobresa, i dentrar encara més en el cor de l'Evangeli» (MV 15).



Tarragona, 31 de made 2016.