http://www.avantguarda.cat/ca/calaix_de_textos/l%E2%80%99osservatore_vatic%C3%A0_publica_la_revoluci%C3%B3_cristiana_de_rahola
L’Osservatore vaticà publica la revolució cristiana de
Rahola
El pregó del Domund pronunciat per Pilar Rahola a la
basílica de la Sagrada Família és publicat per l’Osservatore Romano, diari
polític religiós del Vaticà. “La pàtria del cor” és el títol del pregó.
L’amplia crònica del diari vaticà és titula “La rivoluzione cristiana”. Segueix
a continuació el pregó de la periodista i escriptora catalana.
“No puc començar aquest pregó
sense compartir els sentiments que, en aquest precís moment, em tenen el cor en
un puny. Sóc a la Sagrada Família, allà on, com deia el poeta Joan Maragall,
s'hi congria un món nou, el món de la pau. I sóc aquí perquè he rebut
l'immerescut honor de ser la pregonera d'un grandiós acte d'amor que, en nom de
Déu, ens permet creure en l'esser humà. Si em disculpen la sinceritat, poques
vegades m'he sentit tan apel·lada per la responsabilitat i, alhora, tan
emocionada per la confiança.
LA NO CREIENT MÉS CREIENT
No sóc creient, per bé
que algun bon amic em diu que sóc la no creient més creient que coneix. Però he
de ser sincera, perquè, tot i que em commou l'espiritualitat que percebo en un
lloc sant com aquest, i admiro profundament l'elevada transcendència que batega
al cor dels creients, Déu em resulta un concepte fugisser i esquívol.
Tanmateix, aquesta dificultat per entendre la divinitat no m'impedeix veure a
Déu en cada acte solidari, en cada gest d'entrega i estima al proïsme que fan
tants creients, precisament perquè creuen. ¡Quina idea lluminosa, quin ideal
tan elevat sacseja la vida de milers de persones que un dia decideixen sortir
de casa seva, travessar fronteres i horitzons i aterrar als indrets més
abandonats del món, en aquells forats negres del planeta que no surten ni als
mapes! Quina revolta interior han de viure, quina grandesa d'ànima han de
tenir, dones i homes de fe, l'amor a Déu dels quals els porta a entregar la
vida al servei de la humanitat. No imagino cap revolució més pacífica, ni cap
més fita més grandiosa.
EVANGELITZACIÓ I SOLIDARITAT
Vivim temps convulsos
que ens han deixat malmesos en les creences, orfes d'ideologies i perduts en
laberints de dubtes i pors. Som una humanitat fràgil i espantada que camina en
la boira, gairebé sempre sense brúixola. En aquest moment de desconcert,
amenaçats per ideologies totalitàries, afanys desaforats de consum i per
buidatge de valors, el capteniment d'aquests creients que entenen Déu com una
inspiració d'amor i d'entrega, és un far de llum, certament, en la tenebra.
Parlo d'ells, dels missioners, i aquest mot tan antic com la pròpia fe
cristiana, no endebades els cristians van començar a sortir de la seva terra,
per anar a la terra de tots, des dels principis dels temps, aquest mot, deia,
ha estat embrutit manta vegades, arrossegat pel fang del menyspreu. És cert que
els missioners tenen un doble desig, una doble missió: són portadors de la
paraula cristiana i, alhora, servidors de les necessitats humanes. És a dir,
ajuden i evangelitzen, i poso l'accent en aquest darrer verb, perquè és el que
ha patit els atacs més furibunds, sobretot per part de les ideologies que se
senten incòmodes amb la solidaritat, quan es fa en nom de Crist. D'aquesta
incomoditat atàvica, en neix el menyspreu de molts.
EL MISSATGE DE JESÚS ES BO PER
A LA HUMANITAT
No cal dir que és
evident que les crítiques històriques a determinades pràctiques en nom de
l'evangelització, són pertinents i necessàries. Estic convençuda, tot llegint
el Nou Testament, que el mateix Jesús les rebutjaria. Però no estem a l'Edat
Mitjana, ni segles enllà, quan, en nom del Déu cristià, es van perpetrar
accions ben poc cristianes. Desgraciadament, el nom de tots els déus s'usa
endebades per fer el mal, i aquest fet tan humà, té molt poc a veure amb la
idea transcendent de la divinitat. Però alhora cal posar en valor l'entrega de
milers i milers de cristians, al llarg dels segles, que han fet un treball
d'evangelització, convençuts que trametre els valors fraternals, d'humilitat, l'entrega,
la pau, el diàleg, trametre, doncs, els valors del missatge de Jesús, era bo
per a la humanitat. Si és pertinent fer proselitisme polític, quan, qui ho fa,
creu que defensa una ideologia que millorarà el món, ¿per què no ha de ser
pertinent portar la paraula d'un déu lluminós i bondadós, que també aspira a
millorar el món? Per què, em pregunto, i és una pregunta retòrica, fer
propaganda ideològica és correcte, i evangelitzar no ho és? És a dir, per què
anar a ajudar al proïsme és correcte, quan es fa en nom d'un ideal terrenal, i
no ho és, quan es fa en nom d'un ideal espiritual? I em permeto la gosadia de
respondre: perquè els qui ho rebutgen, ho fan també per motius ideològics, i no
per posicions ètiques.
Ho vull dir, doncs, des de la
meva condició de no creient: la missió d'evangelitzar és, també, una missió de
servei a l'ésser humà, sia quina sia la seva condició, identitat, cultura,
idioma…, perquè els valors cristians són valors universals que entronquen
directament amb els drets humans. No cal dir que em refereixo a la paraula de
Déu com a font de bondat i de pau, i no a l'ús de déu com a idea de poder i
d'imposició. Però, amb aquesta salvetat pertinent, el missatge cristià,
especialment en un temps de manca de valors sòlids i transcendents, és una
poderosa eina, transgressora i revolucionària, la revolució del qual no vol
matar ningú, sinó salvar a tothom.
ELS DEU MANAMENTS EN LA
CIVILITZACIÓ MODERNA
Permetin-me que ho
expliciti d'una manera gràfica: si la humanitat es reduís a una illa amb un
centenar de persones, sense cap llibre, ni cap escola, ni cap coneixement, però
s'hagués salvat el text dels Deu Manaments, podríem tornar a alçar la
civilització moderna. Tot està allà, estimaràs al proïsme com a tu mateix, no
robaràs, no mataràs, no parlaràs en fals…, la sortida de la jungla, l'ideal de
la convivència! De fet, si em disculpen la facècia, només caldria que els
polítics apliquessin les lleis del catecisme, perquè no hi hagués corrupció, ni
falsedat, ni manca d'escrúpols. El catecisme, sens dubte, és el programa
polític més sòlid i fiable que podem imaginar.
I de la idea menystinguda,
criticada i tan sovint rebutjada de l'evangelització, a un altre concepte
igualment demonitzat: el concepte de la caritat. Quantes persones de bé que se
senten implicades amb la idea progressista de la solidaritat, i en lloen les
bondats indiscutibles que la motiven, no suporten, en canvi, el concepte de la
caritat cristiana. I uso el terme amb totes les seves lletres: caritat
cristiana, conscient de com empipa aital motivació en determinats ambients
ideològics. Tanmateix, aquesta idea que personalment trobo lluminosa, però que
altres consideren paternalista i fins i tot prepotent, ha estat el sentiment que
ha motivat a milions de cristians, al llarg dels segles, a servir als altres. I quan parlem dels altres, parlem de servir als desarrelats, als oblidats,
als perduts, als marginats, als malalts, als invisibles. Qui
som nosaltres, gent acomodada en la nostra feliç ètica laica, per posar en
qüestió la moral religiosa que tant de bé ha fet a la humanitat! La caritat
cristiana ha estat el sentiment pioner que ha sacsejat la consciència de molts
creients, decidits a entregar la vida pròpia, per millorar la vida de tots.
MOTIVATS PER LA FE I CAIGUTS EN
EL SERVEI A LA HUMANITAT
I no em refereixo només
als missioners actuals, als més de cinc cents catalans, o als gairebé tretze
mil de tot l'estat, repartits arreu del món, allà on cal l'ajuda més extrema,
sinó també a aquells llunyans cristians que, en l'amor a la seva fe, van
protagonitzar gestes heroiques. Què podem dir, per exemple, dels mercedaris que
es bescanviaven per persones que estaven preses en terres musulmanes, com a acte
sublim de sacrifici propi, en favor dels altres? El mateix ideal espiritual que
motivava Sant Serapió a anar fins al Magrib, entrar en la presó d'un sultà i
alliberar a un desconegut, convençut que aquell acte d'amor era un tribut a
Déu, és el mateix que va motivar la Isabel Solà i Matas, una jove infermera
catalana, ingressada a la Congregació de Jesús Maria, a estar divuit anys a
Guinea i vuit a Haití, fins que fou assassinada. Durant tots aquests anys
d'entrega, va deixar la seva estela de bondat i servei, i gràcies a ella, per
exemple, existeix ara el Projecte Haití, un centre d'atenció i rehabilitació de
mutilats que fabrica pròtesis per als haitians que no tenen recursos. La
coneixien com “la monja dels peus”, perquè, gràcies a ella molts haitians pobres
havien tingut una segona oportunitat.
Més de vuit-cents anys
separaven un Sant Serapió, d'una Isabel Solà, i en mil anys, el mateix alt
ideal de servei i entrega els motivava, impel·lits per la creença en un Déu
d'amor.
I com la Isabel, tants d'altres
missioners, monges, capellans i seglars, morts en qualsevol racó del món,
assassinats, abatuts per virus terribles, caiguts en les guerres de la foscor.
Com no recordar al germà Manuel García Viejo, membre de l'Orde de Sant Joan de
Déu, i que després de 52 anys dedicats a la medecina a l'Àfrica, es va infectar
d'èbola a Sierra Leone i va morir. O al seu company d'orde Miguel Pajares, que
des dels dotze anys dedicava la seva vida als més pobres i que regentava un
hospital a una de les zones de Libèria més castigades pel virus. Tots ells
caiguts en el servei a la humanitat, motivats per la seva fe religiosa i per la
bondat de la seva ànima. La Isabel, en Manuel, en Miguel són la metàfora del
que significa l'ideal del missioner: el d'estimar sense condicions, ni
concessions. Si Déu és el responsable de tal entrega completa, de tal sentiment
poderós que travessa muntanyes, identitats, idiomes, cultures, religions i
fronteres, per aterrar en el cor mateix de l'ésser humà, si Déu motiva tal
viatge extraordinari, com no voler que sigui a prop nostre, fins i tot a prop
d'aquells que no coneixem l'idioma per parlar-li.
Deia la Isabel Solà, el 2011,
en un vídeo blog per demanar ajuda per el seu centre de pròtesis: "Us
preguntareu com puc seguir vivint a Haití, entre tanta pobresa i misèria, entre
terratrèmols, huracans, inundacions i còlera. L'única cosa que podria dir és
que Haití és ara l'únic lloc on puc estar i guarir el meu cor. Haití és casa
meva, la meva família, el meu treball, el meu sofriment i la meva alegria, i el
meu lloc de trobada amb Déu".
MIL GRÀCIES PER CREURE EN UN
DÉU DE LLUM
No trobo paraules més
intenses per descriure la força grandiosa de l'amor. He dit a l'inici d'aquest
pregó que no sóc creient de Déu, i aquesta afirmació és tan sincera, com
segurament trista. Estem tan sols davant la mort, els que no tenim Déu per
companyia! Però sóc una creient fervent de tots aquests homes i dones que,
gràcies a Déu, ens donen intenses lliçons de vida, apòstols infatigables de la
creença en la humanitat. El Papa Francesc ha demanat, en el missatge per aquest
DOMUND, que els cristians surtin de la seva terra i portin el seu missatge
d'entrega, però no perquè els obliga una guerra, o la fam, o la pobresa o la
dissort, com tantes víctimes hi ha al món, sinó perquè els motiva el sentit de
servei i la fe transcendent. És un viatge cap al centre de la humanitat.
Aquesta crida ens apel·la a tots, als creients, als agnòstics, als ateus, als
que senten i als que dubten, als que creuen i als que neguen, o no saben, o
voldrien i no poden. Les missions catòliques són una ingent força de vida, un
immens exèrcit de soldats de la pau, que ens donen esperança a la humanitat,
cada vegada que sembla perduda.
Només puc dir gràcies per
l'entrega, gràcies per l'ajuda, gràcies pel servei, gràcies, mil gràcies per
creure en un Déu de llum, que ens il·lumina a tots.